26/05/2012

Les meves classes: anglès i francès

Com ja vaig dir en l'entrada anterior, seguiré parlant de l'estructura de les meves classes de llengua, en aquest cas, d’anglès i de francès.

Pel que fa a l'anglès, les classes tant a l’Institut com a l’acadèmia eren força semblants. Per una banda, a l'Institut seguíem un llibre i cada unitat englobava diferents objectius. Per exemple, l'objectiu general de la primera unitat era aprendre a expressar els hàbits i costums i a contrastar aquests amb esdeveniments puntuals. És per això que l'objectiu específic era aprendre l'ús del present simple i del present continuous. I com ho portàvem a la pràctica? Realitzant exercicis molt mecànics que ens feien distingir entre aquests dos temps verbals. Per altra banda, les classes a l’acadèmia eren molt més dinàmiques, cal dir, però, que oscil·làvem entre set i vuit alumnes i això permetia més interacció tant entre alumnes com entre alumne-professor. En aquest cas, però, el professor també seguia un llibre de text amb uns objectius determinats, la diferència amb les classes de l’Institut rau en el fet que a l’acadèmia practicàvem molt més tant la comprensió com l’expressió oral. Un altre tret distintiu, no menyspreable, és que els companys de l’acadèmia estaven molt més motivats i crec que això també ajudava que avancéssim més en l’aprenentatge en comparació a l’Institut.

Amb relació al francès, m’agradaria diferenciar clarament les classes de l’Institut de les classes a l’acadèmia. Per una banda, quan vaig començar a estudiar aquesta llengua a l’Institut, vaig tenir una professora que no sé ben bé quina mena de programa feia servir (si és que en seguia algun), ja que ens passàvem la major part del temps dibuixant i pintant, en altres paraules, no fent gaire res. Tot i això, intentàvem seguir un llibre que contenia uns objectius bàsics que els vam anar treballant al llarg del curs. Tot va fer un gir quan ens van canviar la professora, aquesta era l’antítesi de l’altra, ja que les seves classes estaven programades detingudament per objectius. Una mica semblants a les d’anglès, explicades anteriorment. Personalment, crec que no vam tenir sort amb les professores de francès perquè els extrems no són bons. Ara bé, la veritable sort va arribar quan vaig començar estudiar francès a l’acadèmia. Allà les classes sí que eren molt diferents de les que havia experimentat fins ara. És veritat que seguíem un llibre de text, però estaven estructurades amb el triangle. Ens saltàvem el primer pas, on es presenta un context real, i passàvem directament amb un escalfament on la professora ens feia preguntes sobre temes que volia treballar. Per exemple, si l’objectiu de la classe era practicar els temps passats, vistos ja en una classe anterior, ens demanava que expliquéssim què havíem fet el dia anterior. A continuació, escoltàvem un diàleg on s’utilitzaven aquests temps verbals i després nosaltres havíem de repetir les mateixes frases amb el company (pràctiques mecàniques). Tot seguit, ens feia treballar per parelles i ens deia un tema on havíem d’emprar aquestes estructures, però les havíem d’adequar al context (pràctiques controlades). Finalment, com que érem quatre o cinc, ens deixava parlar lliurement sobre coses del passat (pràctiques obertes). Aquestes classes sí que les vaig trobar útils, al mateix temps que entretingudes.      

No m’agradaria deixar aquest post sense haver mencionat abans les classes impartides a Liverpool. Totes tenien una organització per objectius, però eren ben diferents de les vistes fins ara. Tenien un enfocament molt més comunicatiu, que d’això ja n’he parlat en entrades anteriors, ja que ens feien escoltar i parlar molt, en anglès ens feien parlar més, per exemple, el professor organitzava debats en petits comitès i en francès més aviat escoltar, ja que cada setmana ens feien anar a una sala on ens havíem de posar els cascos i des d’allà escoltàvem l’àudio. Seguidament, contestàvem a unes preguntes sobre aquest. Em va anar d’allò més bé practicar l’oral perquè és amb el que coixejava més.  

Us deixo amb un escriptor que m’encanta!

Paulo Coelho: "Hay en el mundo un lenguaje que todos comprenden: es el lenguaje del entusiasmo, de las cosas hechas con amor y con voluntad, en busca de aquello que se desea o en lo que se cree. "

20/05/2012

Les meves classes: català i castellà

En aquesta entrada explicaré a grosso modo quina estructura tenien les meves classes de català i de castellà i en l’entrada següent, l’estructura de les classes de les meves llengües estrangeres: francès i anglès.

La veritat és que l’estructura de les classes era ben simple: seguir el llibre de text. Els llibres de text que utilitzàvem amb totes dues llengües, català i castellà, seguien, parcialment, la taxonomia de Benjamin Bloom. Aquesta taxonomia consta de sis nivells: reconeixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació. Només mirant els enunciats dels exercicis ja es poden veure alguns verbs associats a cada nivell. Per exemple, verbs com ara identificar, subratllar i senyalar pertànyen al primer nivell (reconeixement). Al segon nivell (comprendre), hi trobaríem verbs com ara associar, comparar, relacionar, agrupar, etc. Abans he dit “parcialment” perquè no seguíem el peu de la lletra aquesta taxonomia, sinó que algun pas no el treballàvem tant i a vegades, també repassàvem i anàvem enrere. A més, els dos últims pasos no els vam treballar gaire, per no dir gens, almenys a l’Institut. A batxillerat, i sobretot la modalitat que vaig triar, l’humanístic, sí que ja vam començar a valorar i a criticar més els textos. 

El que està clar és que les classes on ens ensenyaven les regles de normativa eren deductives, és a dir, primer vèiem la norma i després l’aplicàvem, com podeu veure en aquesta fotografia. Cal dir que aquest mètode era força avorrit, però a mi tampoc em desagradava perquè tampoc n’havíem vist cap altre. Així doncs, crec que l’anàlisi gramatical inductiu pot ser bastant més dinàmic, tot i que la gramàtica en sí no sigui, precisament, divertida.

No va ser fins a la universitat quan vaig experimentar les classes basades en estudis de casos. A primer curs vam treballar en l’aprenentatge basat en problemes. Vam veure la relació entre les llengües i la societat així com també les llengües i l’educació. En aquestes classes treballàvem amb grups de quatre o cinc persones i el professor/a ens plantejava un hipotètic cas real. Aleshores, el que havíem de fer és buscar informació i documentar-nos bé per tal de trobar possibles solucions al problema. Per una banda, aquest tipus de metodologia em va agradar molt perquè era tot molt pràctic i nosaltres érem els protagonistes de la classe. A més, crec que també ens va anar molt bé per aprendre a treballar en grup, ja que era imprescindible una bona cooperació i comunicació. Per altra banda, el “problema” que hi ha quan estàs amb un grup és que treballes amb diferents caràcters i s’ha de mirar de trobar un equilibri per tal que funcioni. S’ha de saber separar el que és personal, del que és professional, tot i que va molt relacionat. El que passa moltes vegades és que uns es carreguen la feina dels altres, que no és el meu cas, però per això és tan important la comunicació així com la paciència! Una altra dificultat és coordinar els horaris de tots els membres del grup i trobar un moment per quedar tots junts, però ara amb les noves tecnologies, això és més fàcil.

En resum, les classes fins a l’Institut han estat més aviat individualistes, per sort o no, això va canviar quan vaig arribar a la universitat. El que no ha canviat gaire és que encara em passo força hores escoltant el professor i prenent apunts! I em pregunto i això quan canviarà? 

13/05/2012

Les meves metodologies

A partir de quins mètodes d’aprenentatge he estudiat les llengües?  Al llarg de la meva vida n’he vist de tots colors.

Començant pel més tradicional, és a dir, gramàtica-traducció, aquest el vaig experimentar sobretot a les classes de grec. Primer de tot, la professora ens ensenyava les regles gramaticals del grec clàssic i després les havíem d’aplicar a una traducció del grec al català. Aquestes classes eren insuportables per la majoria de la classe (cal dir que només érem sis fent el batxillerat humanístic), menys per a mi. Era l’única que li agradava estudiar grec clàssic. Potser pensareu que sóc una mica estranya, però és que sempre m’ha fascinat veure com funciona una llengua, com forma les paraules i els significats que atorga al seu lèxic, tot i que sigui fent traduccions!

Un mètode amb el qual m’hagués agradat aprendre una llengua és amb el mètode directe, ja que es basa en la llengua oral: conversa, discussió i lectura. A més, s’aprèn fent coses i no només rebent informació. Tot i això, unes metodologies que sí que vaig experimentar i que em van agradar bastant són, per una banda, les basades en un enfocament oral i situacional i, per altra banda, en un enfocament comunicatiu. Aprofito per fer un breu aclariment en la diferència entre mètode i enfocament. Per mètode s’entén un programa, un pla de treball que contingui uns objectius, uns continguts i aquest pot rebre diferents enfocaments, és a dir, diferents prespectives que suportin teories sobre l’ensenyament, la societat, etc. Dit això, continuo amb els enfocaments que vaig rebre tan en anglès com en francès. L’oral i situacional està basat en la sintaxi i en els diàlegs models. Recordo que un any a primària, a l’assignatura d’anglès, com a cosa excepcional, ens van fer anar a tallers on hi havia una sala amb cascs i micròfons perquè puguéssim gravar en uns cassets (dels d’abans que encara conservo!) uns diàlegs així com també unes cançons. Ens havíem de posar en grups de quatre o cinc i mentre un parlava els altres l’escoltàvem i després havíem de dir-li què és allò que havia fet bé i allò que calia que millorés. Va ser una activitat força engrescadora per a tots, vam aprendre els uns dels altres, però trobo que hauríem d’haver treballat més diàlegs naturals i no pas aquells tan superflus.

L’altre enfocament que vaig rebre va ser el comunicatiu, estudiant francès a l’acadèmia. La Florence, la professora, ens va deixar ben clar quin era el seu objectiu: que ens comuniquéssim en francès. No donava importància a la pronúncia sinó que ens féssim entendre. Gairebé sempre treballàvem per parelles o grups i havíem de comentar textos. Trobo que em va anar molt bé aquest tipus d’enfocament per començar a familiaritzar-me amb la llengua i la cultura franceses.

Els mètodes que no he experimentat són els humanistes, com ara Comunity Language Learning (CLL), Silent Way, suggestopeadia que es basen en les necessitats dels aprenents. Crec que el que tenen de bo aquests mètodes és que motiven els aprenents i deixen que experimentin dos dels aspectes que considero més importants en l’aprenentatge.

I això és tot per avui, però no patiu que tornaré a escriure ben aviat!   

5/05/2012

Com aprenem les llengües?


TEORIES PSICOLÒGIQUES

És hora de parlar de quines són les teories psicològiques que influeixen en el meu aprenentatge, com vaig dir a l’entrada anterior. Crec que les he tastat gairebé totes, dic gairebé perquè de la humanista no en tinc ni rastre. Amb els meus professors els era ben igual si nosaltres, els alumnes, teníem ganes de fer aquella lliçó o aquella activitat, s’havia de fer i punt. En les meves classes de llengües, les teories que més he experimentat han estat la cognitiva i la conductista. Per una banda, la cognitiva és aquella que es basa en els processos interns que construeixen l’aprenentatge de l’alumne/a. A l’escola ja vam començar a fer exercicis 
de comprensió lectora i, de fet, no n’he deixat de fer. Penso que és molt important entendre el que llegim, perquè sinó, de què et serveix? Com ja he esmentat en alguna de les entrades anteriors, llegint es poden aprendre moltes coses. Això mateix ens ho havien repetit molt a l’escola, ja que vam estar inscrits a la Cucafera i al Reporter DOC per tal de fomentar la lectura d’una manera més amena. Tornant a les teories, en les assignatures d’anglès i francès, no només fèiem comprensió lectora, sinó també comprensió oral i per treballar-la, en la majoria dels exercicis es tractava de marcar amb una creu si els enunciats eren verdaders o falsos segons l’enregistrament. Per altra banda, la teoria conductista també va marcar el meu aprenentatge. Aquesta, com el seu nom indica, es basa en la conducta, en formar hàbits. Per exemple, a llengua catalana, la professora ens feia dictats i les faltes d’ortografia que cometíem les havíem de copiar al quadern unes quantes vegades. En general, als exàmens havíem de memoritzar la informació tal i com ho deia al llibre i després vomitar-la i, evidentment, al dia següent ja no se’n recordava ningú del què havia posat a l’examen. És per això que a 4t d’ESO vaig tenir alguns problemes amb l’assignatura de Ciències socials, ja que el professor no volia que li vomitéssim el que deia al llibre, sinó que preferia que li expliquéssim la lliçó amb les nostres pròpies paraules. Evidentment, no era l’única que li va costar l’assignatura, ja que la majoria havíem après a memoritzar i no a raonar. Ara que ho escric, m’adono de la gravetat de la situació i dono les gràcies a aquell professor que ens va fer suar, i al mateix temps aprendre de veritat. La teoria sociocultural no la vaig pràcticament experimentar fins a la universitat, on la majoria de treballs eren en grup. Crec que és una molt bona metodologia, ja que no estem sols i és necessari saber interactuar amb la gent que t’envolta perquè entre tots construïm el món.  

30/04/2012

Com aprenem les llengües?

Hi ha moltes maneres d'aprendre una llengua. En aquesta entrada us parlaré de les teories lingüístiques que van incidir amb el meu aprenentatge i en el pròxim post us parlaré de les psicològiques.

TEORIES LINGÜÍSTIQUES

 

Tot buscant els llibres de text que vaig utilitzar al llarg del meu aprenentatge tant a l'escola com a l'institut, vaig fer memòria sobre les classes, els professors i em vaig adonar que, en general, les teories lingüístiques que predominaven eren la gramàtica tradicional i l'estructuralisme, basada en la normativa de la llengua i les repeticions. De fet, no m'estranya perquè ja sabia que havia tingut professors molt conservadors, per sort, no tots. A primària, però, tant en català com en castellà tractàvem la comprensió escrita i oral i expressió escrita i oral alternades amb el Treball sistemàtic (nom que duu l'apartat del llibre de català de cicle mitjà) de vocabulari, d'ortografia i de gramàtica que s'anava repetint a cada capítol, apassionant oi? Per mi ho era força, perquè des de petita que he tingut debilitat per les llengües, i sinó pregunteu-li a la meva mare! Resulta que era molt dolenta i no podia dormir ni deixava dormir, així que a altes hores de la matinada ja veus a la meva mare ajudant-me a recordar tots els noms dels membres de la meva famíla per tal que els escrivís. Cal dir, també, que ella és mestra i sempre ha tingut més habilitat per les llengües que per les ciències, no sé fins a quin punt la vocació pot ser hereditària però la meva germana també va pel mateix camí.

A l'institut va ser on vam treballar més amb la teoria d'estructuralisme, ja que vam començar a analitzar oracions, tant en català com en castellà, en forma d'arbre. Aquí en teniu una mostra:

Pel que fa a la teoria lingüística de les llengües estrangeres, diria que la predominant era l'estructuralisme, ja que ens basàvem molt en els diàlegs. La primera secció de cada unitat, tant en anglès com en francès, era un diàleg i recordo que ens el feien repetir no només per practicar la pronúncia sinó també per aprendre les estructures. Així doncs, nosaltres no treballàvem amb competències sinó amb contigunts. Cal dir que practicàvem la comprensió oral i escrita, però perquè seguíem el peu de la lletra el llibre de text. Hi havia, però, trets de la teoria gramàtica tradicional, ja que no puc deixar de mencionar les grans llistes de vocabulari de cada unitat que ens feien copiar a la llibreta. A més, en anglès també hi havíem de copiar les regles gramaticals i havíem de traduir un munt de frases per tal de posar-les a la pràctica. No entenc com em podien agradar les llengües perquè les classes eren avorridíssimes, suposo que va ser fruit d'una mena de barreja entre masoquisme i interès per aquestes.

Segons aquest aprenentatge he vist que he ben adquirit les regles gramaticals i que les sé aplicar. Gràcies a les estades a l'estranger, també vaig poder desenvolupar la capacitat comunicativa, però altres companys meus no van tenir aquesta sort. Tot i això, no penso que sigui només cosa de l'ensenyament el fet d'aprendre una llengua, sinó que la principal font és la motivació. Així que ja sabeu, poseu moltes ganes i segur que sortirà bé!

 26/04/2012

PRODUCCIONS DE LA LLENGUA ORAL

Guardo encara el primer recull de cançons de la guarderia. Cantàvem cançons tradicionals com La castanyera, El rabadà, El tió, El dijous llarder, Sol solet, El gegant del pi, etc. La veritat és que les cançons m’han acompanyat al llarg del meu aprenentatge i no només amb la meva llengua materna, sinó també amb les estrangeres. El típic exercici que fèiem quan ja era més gran és el d’omplir buits. No em podia oblidar d’ensenyar-vos una cançó de Nadal, ja que cada any per aquesta època en treballàvem una de diferent. Aquí us puc mostrar una cançó en anglès i una altra en francès:

                  

Tenia també, un altre llibre de lectures de l’editorial Edebé, on vam tenir la possibilitat d’aprendre una mica de cultura, ja que ens explicava històries i costums sobre les festes que celebrem a Catalunya en cada estació de l’any. Escoltàvem i cantàvem cançons, apreníem dites tradicionals, etc. Era com una mena d’ampliació del què havíem fet a la guarderia.

A l’ESO va ser on van començar les meves estades a l’estranger. La primera que vaig fer amb l’Institut va ser a Suècia, ja que vam poder gaudir del programa Comenius. Abans de marxar vam fer un minicurs de suec on vam aprendre les paraules bàsiques, tot i que el nostre objectiu era aprendre anglès. Després d’aquesta experiència tan fascinant, sempre que podia, m’apuntava a viatjar i a conèixer noves cultures, maneres de fer, tradicions, perspectives, etc. A més, crec que quan realment aprens una llengua és quan vas al país d’origen. A l’esquerra teniu un exercici molt útil que vaig fer durant el curs.

L’any següent els professors d’anglès van organitzar un viatge a Dublin. Per mi va ser com anar de final de curs perquè em feia molta il·lusió visitar aquesta ciutat, era un lloc nou i ens hi vam estar cinc dies, que jo trobava que eren força, allotjats a casa d’unes famílies. Per “mala sort”, la meva mare fictícia treballava tot el dia a una fàbrica de xocolata i només ens podíem veure al vespre. Així que passava el dia amb la seva filla que era una mica antipàtica i no em deia gaire res. Tot i això, teníem activitats organitzades amb els companys i estàvem amb contacte constant amb l’anglès.

  

I ja que escric sobre les meves estades a l’estranger, em veig obligada a mencionar la de Liverpool, citada a la primera entrada del bloc. A segon de carrera vaig anar d’Erasmus allà i no cal dir que l’estada va ser més que satisfactòria. Un fet que em va xocar des d’un primer moment és l’anglès estrany que parlaven alguns taxistes. El principi vaig pensar que eren manies meves i ho vaig comentar amb les companyes que venien amb mi i totes vam coincidir. Al cap d’un temps d’estar allà, un professor de la universitat ens va explicar que la gent de Liverpool rep el nom de scousers i això hi involucra la llengua també. Resulta que l’scouse va sorgir a Merseyside, lloc costaner de Liverpool on tenien contacte diferents llengües com ara l’escocesa i la irlandesa. A més, hi tenien lloc força migracions. Així doncs, es va crear una mena de barreja de llengües i d’accents i en va sortir l’scouse. No podia marxar de la ciutat sense visitar el museu dels Beatles i va ser allà on vaig trobar aquest petit diccionari de scouse-anglès estàndard.     

Una altra manera d’aprendre una llengua és llegint. Durant el cicle superior em vaig enganxar molt a una col·lecció de llibres que s’anomenava La penya dels tigres. Eren mininovel·les de misteri i aventures. Anava de tres detectius de l’edat que tenia llavors i m’hi sentia reflectida perquè, en aquell temps, volia ser detectiu. Sempre he estat una persona molt curiosa, amb ganes de descobrir coses noves.

 A l’acadèmia on estudio la llengua francesa, la professora ens va fer comprar un recull de contes clàssics francesos i alguns els llegíem a classe. Tot i que puguin semblar molt infantils, pel nivell que teníem, ara fa tres anys, era el llibre adequat. A més a més, no deixa de ser cultura i hi havia alguns contes que no els coneixíem. Era una manera diferent d’aprendre la llengua en comparació a les classes habituals. Aquest va ser el primer llibre de francès que vaig llegir. I amb això acabo la documentació de les meves llengües!

24/04/2012

PRODUCCIONS DE LA LLENGUA ESCRITA

Em va fer moltíssima gràcia trobar un poema de la meva estimada festa La Patum, com no podria ser altra cosa, evidentment. Si és que de ben petita ja portava la sang patumaire a les venes! Les faltes que hi veureu també són força divertides, la veritat és que seria tan còmode escriure tal i com parlem, però és clar, és necessari arribar a un consens per poder-nos entendre. La Patum és, doncs, una festa típica de Berga que al 2005 va esdevenir Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat segons UNESCO. Se celebra la setmana de Corpus perquè els seus orígens són religiosos però al llarg del temps se li han anat incorporant celebracions paganes. Al poema cito algunes comparses com ara els Gegants, les Guites (dracs) i els Plens (dimonis). 

També he trobat contes que ens feien escriure i pintar en anglès. Ens ensenyaven les famoses històries del Rudolph i la típica de Nadal del Charles Dickens. Crec que aprendre a través dels contes tradicionals és una molt bona opció, sobretot de cara als nens, ja que és una manera dinàmica i entretinguda d’aplicar la llengua.   

Per acabar amb les produccions, us volia mostrar un quadern que ens van fer fer, quan jo anava a quart de primària, per explicar-nos la interculturalitat. A la meva escola, hi havia bastants immigrants i una manera d’acollir-los era a través de la setmana de la solidaritat. Durant aquesta setmana, teníem xerrades i ens ensenyaven diferents costums de diferents cultures i a partir d’aquí treballàvem amb totes les assignatures. A la de llengua castellana vam escriure un conte popular de l’Índia com us mostro a la imatge de la dreta.