28/05/2012

El meu programa o currículum

Els currículums de llengua són programes que descriuen bàsicament els continguts lingüístics que es tractaran a cada unitat. Aquests poden variar segons molts factors, com ara el tipus d’aprenents, la tradició de cada comunitat, la llengua que s’estudia, etc.

Com he fet en les entrades anteriors, primer de tot explicaré els programes de català i castellà seguidament els d’anglès i francès.

Només fent un cop d’ull als llibres de text de les diferents llengües ja s’hi poden veure les diferències que hi ha entre elles. En el cas del català i el castellà, no és d’estranyar que el currículum es basi en la gramàtica tradicional, ja que fins no fa gaire es creia que una persona dominava la llengua si se sabia totes les regles gramaticals. Així doncs, el fil conductor d’aquestes classes era la gramàtica, tot i que també treballàvem altres aspectes. Per exemple, el llibre de text de castellà de segon d’ESO tenia un apartat de literatura on vam veure els diferents gèneres literaris com ara la novel·la, el conte, la poesia lírica. A més, tenia un apartat titulat Habla y escribe on se’ns ensenyava la diversitat de tipologies textuals.

Pel que fa al llibre de text d’anglès, aquest podríem dir que està més enfocat en els centres d’interès, ja que el primer apartat de cada unitat és de vocabulari relacionat amb algun camp semàntic concret. És normal que l’ensenyament de les llengües estrangeres posi molt d’èmfasi en el vocabulari, ja que aquest no és après de manera natural a diferència de les llengües maternes i les primeres llengües. M’agradaria destacar alguns camps semàntics que vam veure en el llibre de text de quart d’ESO: els parcs d’atraccions, les supersticions, el crim... no els trobeu una mica estranys? És que ara que m’hi fixo, jo sí que els he trobat força “curiosos”, no sé quina mena de missatge ens volien donar...  Reprenent el fil dels currículums de llengua, per últim, m’agradaria mencionar el de francès a l’institut. Aquest, doncs, tenia més aviat funcions comunicatives. Amb això vull dir que, per exemple, la primera unitat girava entorn a aprendre a presentar-se un mateix, després a descriure situacions quotidianes i tot seguit a demanar l’hora, és una llàstima, però, que no se li donava una funció comunicativa, que és precisament la que té la llengua, sinó teòrica.

El que no he experimentat mai, tot i que m’agradaria, és un curs organitzat a partir d’una tasca comunicativa, sí bé he fet alguna representació teatral no només a l’escola sinó també a la universitat. De fet, a la universitat no va ser ben bé teatral, sinó que a partir de grups de cinc o sis persones vam haver d’inventar-nos un petit guió per després reproduir-lo en forma de pel·lícula. Però aquesta activitat no va durar tot el curs sinó que era l’última tasca de l’assignatura d’anglès. Han estat ben poques les activitats on hem pogut mostrar la nostra capacitat creativa, cosa que no hauria de ser així, perquè aquesta ens ajuda a construir allò que som.      

26/05/2012

Les meves classes: anglès i francès

Com ja vaig dir en l'entrada anterior, seguiré parlant de l'estructura de les meves classes de llengua, en aquest cas, d’anglès i de francès.

Pel que fa a l'anglès, les classes tant a l’Institut com a l’acadèmia eren força semblants. Per una banda, a l'Institut seguíem un llibre i cada unitat englobava diferents objectius. Per exemple, l'objectiu general de la primera unitat era aprendre a expressar els hàbits i costums i a contrastar aquests amb esdeveniments puntuals. És per això que l'objectiu específic era aprendre l'ús del present simple i del present continuous. I com ho portàvem a la pràctica? Realitzant exercicis molt mecànics que ens feien distingir entre aquests dos temps verbals. Per altra banda, les classes a l’acadèmia eren molt més dinàmiques, cal dir, però, que oscil·làvem entre set i vuit alumnes i això permetia més interacció tant entre alumnes com entre alumne-professor. En aquest cas, però, el professor també seguia un llibre de text amb uns objectius determinats, la diferència amb les classes de l’Institut rau en el fet que a l’acadèmia practicàvem molt més tant la comprensió com l’expressió oral. Un altre tret distintiu, no menyspreable, és que els companys de l’acadèmia estaven molt més motivats i crec que això també ajudava que avancéssim més en l’aprenentatge en comparació a l’Institut.

Amb relació al francès, m’agradaria diferenciar clarament les classes de l’Institut de les classes a l’acadèmia. Per una banda, quan vaig començar a estudiar aquesta llengua a l’Institut, vaig tenir una professora que no sé ben bé quina mena de programa feia servir (si és que en seguia algun), ja que ens passàvem la major part del temps dibuixant i pintant, en altres paraules, no fent gaire res. Tot i això, intentàvem seguir un llibre que contenia uns objectius bàsics que els vam anar treballant al llarg del curs. Tot va fer un gir quan ens van canviar la professora, aquesta era l’antítesi de l’altra, ja que les seves classes estaven programades detingudament per objectius. Una mica semblants a les d’anglès, explicades anteriorment. Personalment, crec que no vam tenir sort amb les professores de francès perquè els extrems no són bons. Ara bé, la veritable sort va arribar quan vaig començar estudiar francès a l’acadèmia. Allà les classes sí que eren molt diferents de les que havia experimentat fins ara. És veritat que seguíem un llibre de text, però estaven estructurades amb el triangle. Ens saltàvem el primer pas, on es presenta un context real, i passàvem directament amb un escalfament on la professora ens feia preguntes sobre temes que volia treballar. Per exemple, si l’objectiu de la classe era practicar els temps passats, vistos ja en una classe anterior, ens demanava que expliquéssim què havíem fet el dia anterior. A continuació, escoltàvem un diàleg on s’utilitzaven aquests temps verbals i després nosaltres havíem de repetir les mateixes frases amb el company (pràctiques mecàniques). Tot seguit, ens feia treballar per parelles i ens deia un tema on havíem d’emprar aquestes estructures, però les havíem d’adequar al context (pràctiques controlades). Finalment, com que érem quatre o cinc, ens deixava parlar lliurement sobre coses del passat (pràctiques obertes). Aquestes classes sí que les vaig trobar útils, al mateix temps que entretingudes.      

No m’agradaria deixar aquest post sense haver mencionat abans les classes impartides a Liverpool. Totes tenien una organització per objectius, però eren ben diferents de les vistes fins ara. Tenien un enfocament molt més comunicatiu, que d’això ja n’he parlat en entrades anteriors, ja que ens feien escoltar i parlar molt, en anglès ens feien parlar més, per exemple, el professor organitzava debats en petits comitès i en francès més aviat escoltar, ja que cada setmana ens feien anar a una sala on ens havíem de posar els cascos i des d’allà escoltàvem l’àudio. Seguidament, contestàvem a unes preguntes sobre aquest. Em va anar d’allò més bé practicar l’oral perquè és amb el que coixejava més.  

Us deixo amb un escriptor que m’encanta!

Paulo Coelho: "Hay en el mundo un lenguaje que todos comprenden: es el lenguaje del entusiasmo, de las cosas hechas con amor y con voluntad, en busca de aquello que se desea o en lo que se cree. "

20/05/2012

Les meves classes: català i castellà

En aquesta entrada explicaré a grosso modo quina estructura tenien les meves classes de català i de castellà i en l’entrada següent, l’estructura de les classes de les meves llengües estrangeres: francès i anglès.

La veritat és que l’estructura de les classes era ben simple: seguir el llibre de text. Els llibres de text que utilitzàvem amb totes dues llengües, català i castellà, seguien, parcialment, la taxonomia de Benjamin Bloom. Aquesta taxonomia consta de sis nivells: reconeixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació. Només mirant els enunciats dels exercicis ja es poden veure alguns verbs associats a cada nivell. Per exemple, verbs com ara identificar, subratllar i senyalar pertànyen al primer nivell (reconeixement). Al segon nivell (comprendre), hi trobaríem verbs com ara associar, comparar, relacionar, agrupar, etc. Abans he dit “parcialment” perquè no seguíem el peu de la lletra aquesta taxonomia, sinó que algun pas no el treballàvem tant i a vegades, també repassàvem i anàvem enrere. A més, els dos últims pasos no els vam treballar gaire, per no dir gens, almenys a l’Institut. A batxillerat, i sobretot la modalitat que vaig triar, l’humanístic, sí que ja vam començar a valorar i a criticar més els textos. 

El que està clar és que les classes on ens ensenyaven les regles de normativa eren deductives, és a dir, primer vèiem la norma i després l’aplicàvem, com podeu veure en aquesta fotografia. Cal dir que aquest mètode era força avorrit, però a mi tampoc em desagradava perquè tampoc n’havíem vist cap altre. Així doncs, crec que l’anàlisi gramatical inductiu pot ser bastant més dinàmic, tot i que la gramàtica en sí no sigui, precisament, divertida.

No va ser fins a la universitat quan vaig experimentar les classes basades en estudis de casos. A primer curs vam treballar en l’aprenentatge basat en problemes. Vam veure la relació entre les llengües i la societat així com també les llengües i l’educació. En aquestes classes treballàvem amb grups de quatre o cinc persones i el professor/a ens plantejava un hipotètic cas real. Aleshores, el que havíem de fer és buscar informació i documentar-nos bé per tal de trobar possibles solucions al problema. Per una banda, aquest tipus de metodologia em va agradar molt perquè era tot molt pràctic i nosaltres érem els protagonistes de la classe. A més, crec que també ens va anar molt bé per aprendre a treballar en grup, ja que era imprescindible una bona cooperació i comunicació. Per altra banda, el “problema” que hi ha quan estàs amb un grup és que treballes amb diferents caràcters i s’ha de mirar de trobar un equilibri per tal que funcioni. S’ha de saber separar el que és personal, del que és professional, tot i que va molt relacionat. El que passa moltes vegades és que uns es carreguen la feina dels altres, que no és el meu cas, però per això és tan important la comunicació així com la paciència! Una altra dificultat és coordinar els horaris de tots els membres del grup i trobar un moment per quedar tots junts, però ara amb les noves tecnologies, això és més fàcil.

En resum, les classes fins a l’Institut han estat més aviat individualistes, per sort o no, això va canviar quan vaig arribar a la universitat. El que no ha canviat gaire és que encara em passo força hores escoltant el professor i prenent apunts! I em pregunto i això quan canviarà? 

13/05/2012

Les meves metodologies

A partir de quins mètodes d’aprenentatge he estudiat les llengües?  Al llarg de la meva vida n’he vist de tots colors.

Començant pel més tradicional, és a dir, gramàtica-traducció, aquest el vaig experimentar sobretot a les classes de grec. Primer de tot, la professora ens ensenyava les regles gramaticals del grec clàssic i després les havíem d’aplicar a una traducció del grec al català. Aquestes classes eren insuportables per la majoria de la classe (cal dir que només érem sis fent el batxillerat humanístic), menys per a mi. Era l’única que li agradava estudiar grec clàssic. Potser pensareu que sóc una mica estranya, però és que sempre m’ha fascinat veure com funciona una llengua, com forma les paraules i els significats que atorga al seu lèxic, tot i que sigui fent traduccions!

Un mètode amb el qual m’hagués agradat aprendre una llengua és amb el mètode directe, ja que es basa en la llengua oral: conversa, discussió i lectura. A més, s’aprèn fent coses i no només rebent informació. Tot i això, unes metodologies que sí que vaig experimentar i que em van agradar bastant són, per una banda, les basades en un enfocament oral i situacional i, per altra banda, en un enfocament comunicatiu. Aprofito per fer un breu aclariment en la diferència entre mètode i enfocament. Per mètode s’entén un programa, un pla de treball que contingui uns objectius, uns continguts i aquest pot rebre diferents enfocaments, és a dir, diferents prespectives que suportin teories sobre l’ensenyament, la societat, etc. Dit això, continuo amb els enfocaments que vaig rebre tan en anglès com en francès. L’oral i situacional està basat en la sintaxi i en els diàlegs models. Recordo que un any a primària, a l’assignatura d’anglès, com a cosa excepcional, ens van fer anar a tallers on hi havia una sala amb cascs i micròfons perquè puguéssim gravar en uns cassets (dels d’abans que encara conservo!) uns diàlegs així com també unes cançons. Ens havíem de posar en grups de quatre o cinc i mentre un parlava els altres l’escoltàvem i després havíem de dir-li què és allò que havia fet bé i allò que calia que millorés. Va ser una activitat força engrescadora per a tots, vam aprendre els uns dels altres, però trobo que hauríem d’haver treballat més diàlegs naturals i no pas aquells tan superflus.

L’altre enfocament que vaig rebre va ser el comunicatiu, estudiant francès a l’acadèmia. La Florence, la professora, ens va deixar ben clar quin era el seu objectiu: que ens comuniquéssim en francès. No donava importància a la pronúncia sinó que ens féssim entendre. Gairebé sempre treballàvem per parelles o grups i havíem de comentar textos. Trobo que em va anar molt bé aquest tipus d’enfocament per començar a familiaritzar-me amb la llengua i la cultura franceses.

Els mètodes que no he experimentat són els humanistes, com ara Comunity Language Learning (CLL), Silent Way, suggestopeadia que es basen en les necessitats dels aprenents. Crec que el que tenen de bo aquests mètodes és que motiven els aprenents i deixen que experimentin dos dels aspectes que considero més importants en l’aprenentatge.

I això és tot per avui, però no patiu que tornaré a escriure ben aviat!   

5/05/2012

Com aprenem les llengües?


TEORIES PSICOLÒGIQUES

És hora de parlar de quines són les teories psicològiques que influeixen en el meu aprenentatge, com vaig dir a l’entrada anterior. Crec que les he tastat gairebé totes, dic gairebé perquè de la humanista no en tinc ni rastre. Amb els meus professors els era ben igual si nosaltres, els alumnes, teníem ganes de fer aquella lliçó o aquella activitat, s’havia de fer i punt. En les meves classes de llengües, les teories que més he experimentat han estat la cognitiva i la conductista. Per una banda, la cognitiva és aquella que es basa en els processos interns que construeixen l’aprenentatge de l’alumne/a. A l’escola ja vam començar a fer exercicis 
de comprensió lectora i, de fet, no n’he deixat de fer. Penso que és molt important entendre el que llegim, perquè sinó, de què et serveix? Com ja he esmentat en alguna de les entrades anteriors, llegint es poden aprendre moltes coses. Això mateix ens ho havien repetit molt a l’escola, ja que vam estar inscrits a la Cucafera i al Reporter DOC per tal de fomentar la lectura d’una manera més amena. Tornant a les teories, en les assignatures d’anglès i francès, no només fèiem comprensió lectora, sinó també comprensió oral i per treballar-la, en la majoria dels exercicis es tractava de marcar amb una creu si els enunciats eren verdaders o falsos segons l’enregistrament. Per altra banda, la teoria conductista també va marcar el meu aprenentatge. Aquesta, com el seu nom indica, es basa en la conducta, en formar hàbits. Per exemple, a llengua catalana, la professora ens feia dictats i les faltes d’ortografia que cometíem les havíem de copiar al quadern unes quantes vegades. En general, als exàmens havíem de memoritzar la informació tal i com ho deia al llibre i després vomitar-la i, evidentment, al dia següent ja no se’n recordava ningú del què havia posat a l’examen. És per això que a 4t d’ESO vaig tenir alguns problemes amb l’assignatura de Ciències socials, ja que el professor no volia que li vomitéssim el que deia al llibre, sinó que preferia que li expliquéssim la lliçó amb les nostres pròpies paraules. Evidentment, no era l’única que li va costar l’assignatura, ja que la majoria havíem après a memoritzar i no a raonar. Ara que ho escric, m’adono de la gravetat de la situació i dono les gràcies a aquell professor que ens va fer suar, i al mateix temps aprendre de veritat. La teoria sociocultural no la vaig pràcticament experimentar fins a la universitat, on la majoria de treballs eren en grup. Crec que és una molt bona metodologia, ja que no estem sols i és necessari saber interactuar amb la gent que t’envolta perquè entre tots construïm el món.