26/05/2012

Les meves classes: anglès i francès

Com ja vaig dir en l'entrada anterior, seguiré parlant de l'estructura de les meves classes de llengua, en aquest cas, d’anglès i de francès.

Pel que fa a l'anglès, les classes tant a l’Institut com a l’acadèmia eren força semblants. Per una banda, a l'Institut seguíem un llibre i cada unitat englobava diferents objectius. Per exemple, l'objectiu general de la primera unitat era aprendre a expressar els hàbits i costums i a contrastar aquests amb esdeveniments puntuals. És per això que l'objectiu específic era aprendre l'ús del present simple i del present continuous. I com ho portàvem a la pràctica? Realitzant exercicis molt mecànics que ens feien distingir entre aquests dos temps verbals. Per altra banda, les classes a l’acadèmia eren molt més dinàmiques, cal dir, però, que oscil·làvem entre set i vuit alumnes i això permetia més interacció tant entre alumnes com entre alumne-professor. En aquest cas, però, el professor també seguia un llibre de text amb uns objectius determinats, la diferència amb les classes de l’Institut rau en el fet que a l’acadèmia practicàvem molt més tant la comprensió com l’expressió oral. Un altre tret distintiu, no menyspreable, és que els companys de l’acadèmia estaven molt més motivats i crec que això també ajudava que avancéssim més en l’aprenentatge en comparació a l’Institut.

Amb relació al francès, m’agradaria diferenciar clarament les classes de l’Institut de les classes a l’acadèmia. Per una banda, quan vaig començar a estudiar aquesta llengua a l’Institut, vaig tenir una professora que no sé ben bé quina mena de programa feia servir (si és que en seguia algun), ja que ens passàvem la major part del temps dibuixant i pintant, en altres paraules, no fent gaire res. Tot i això, intentàvem seguir un llibre que contenia uns objectius bàsics que els vam anar treballant al llarg del curs. Tot va fer un gir quan ens van canviar la professora, aquesta era l’antítesi de l’altra, ja que les seves classes estaven programades detingudament per objectius. Una mica semblants a les d’anglès, explicades anteriorment. Personalment, crec que no vam tenir sort amb les professores de francès perquè els extrems no són bons. Ara bé, la veritable sort va arribar quan vaig començar estudiar francès a l’acadèmia. Allà les classes sí que eren molt diferents de les que havia experimentat fins ara. És veritat que seguíem un llibre de text, però estaven estructurades amb el triangle. Ens saltàvem el primer pas, on es presenta un context real, i passàvem directament amb un escalfament on la professora ens feia preguntes sobre temes que volia treballar. Per exemple, si l’objectiu de la classe era practicar els temps passats, vistos ja en una classe anterior, ens demanava que expliquéssim què havíem fet el dia anterior. A continuació, escoltàvem un diàleg on s’utilitzaven aquests temps verbals i després nosaltres havíem de repetir les mateixes frases amb el company (pràctiques mecàniques). Tot seguit, ens feia treballar per parelles i ens deia un tema on havíem d’emprar aquestes estructures, però les havíem d’adequar al context (pràctiques controlades). Finalment, com que érem quatre o cinc, ens deixava parlar lliurement sobre coses del passat (pràctiques obertes). Aquestes classes sí que les vaig trobar útils, al mateix temps que entretingudes.      

No m’agradaria deixar aquest post sense haver mencionat abans les classes impartides a Liverpool. Totes tenien una organització per objectius, però eren ben diferents de les vistes fins ara. Tenien un enfocament molt més comunicatiu, que d’això ja n’he parlat en entrades anteriors, ja que ens feien escoltar i parlar molt, en anglès ens feien parlar més, per exemple, el professor organitzava debats en petits comitès i en francès més aviat escoltar, ja que cada setmana ens feien anar a una sala on ens havíem de posar els cascos i des d’allà escoltàvem l’àudio. Seguidament, contestàvem a unes preguntes sobre aquest. Em va anar d’allò més bé practicar l’oral perquè és amb el que coixejava més.  

Us deixo amb un escriptor que m’encanta!

Paulo Coelho: "Hay en el mundo un lenguaje que todos comprenden: es el lenguaje del entusiasmo, de las cosas hechas con amor y con voluntad, en busca de aquello que se desea o en lo que se cree. "