19/06/2012

L'aprenentatge en línia (segona part)

En aquesta darrera entrada parlaré de l’EPA (Entorn Personal d’Aprenentatge), que fa referència als recursos tecnològics que s’utilitzen per enriquir, de manera autònoma,  l’aprenentatge, bàsicament encarat a les xarxes socials.

La primera xarxa social amb la qual em vaig familiaritzar va ser MSN. Cal dir que no em va costar gens agafar l’hàbit de conectar-m’hi, fins i tot, va arribar a un punt que en vaig començar a ser dependent. Al principi m’anava bé perquè podia practicar la mecanografia que havia après amb un curs a l’estiu. A més, hi tenia els amics més propers i parlàvem de temes realment interessants que després, comentàvem cara a cara, però de seguida se’m va omplir de persones poc conegudes i desconegudes. Això va fer que l’EPA se’m intoxiqués i vaig haver de posar-hi remei, fent una neteja general de contactes. A continuació, va aparèixer el Fotolog, quan encara era pràcticament inexistent, amb les més amigues de classe vam crear un compte comú on anàvem penjant fotos i comentant-les, però el fet d’esdevenir tant popular ens va espantar i vam decidir tancar el compte, ja que a l’institut, el Fotolog només es feia servir per criticar.

Actualment, el meu EPA l’engloba gairebé tot la gran xarxa social Facebook. Aquesta permet estar al corrent de tots els teus contactes d’arreu del món. Per una banda, serveix per fomentar els coneixements des de qualsevol àmbit, tot interaccionant amb els teus contactes. Per altra banda, s’ha d’anar alerta amb la gran quantitat d’informació que rebem a l’instant per tal de no ser enganyats, tot i que també ens podem trobar amb això mentre passagem pel carrer. Els diccionaris online que utilitzo diàriament també formen una part important del meu EPA, ja que cada dia aprenc paraules o estructures noves tant en català i/o castellà com en anglès i/o francès. A més, pel que fa a les meves llengües estrangeres, l’anglès el practico, també, mirant una sèrie americana a través d’Internet i el francès, a vegades, l’escolto gràcies a alguna emissora a la xarxa. M’agradaria, però, agafar el costum de llegir diaris online per actualitzar-me i assabentar-me de què passa el meu voltant. Així que, tot és qüestió de posar-hi ganes, no? Aquesta pregunta crec que també dóna peu a parlar sobre l’aprenentatge d’una llengua des de zero a la xarxa. Crec que la principal font de l’aprenent és la motivació, com ja he dit en alguna altra entrada. De totes maneres, crec que l’aprenentatge en línia coixeja una mica de la part oral, cosa que pot causar algunes dificultats, ja que quan comences a aprendre una llengua aquesta part és clau. És veritat que ja es proporcionen recursos perquè això no passi, però, de moment, no ho veig gaire factible. No sé si també hi ajuda el fet que sóc més aviat immigrant digital, amb això vull dir que no tinc tanta facilitat per a les tecnologies com un nadiu digital. Així doncs, potser només és qüestió de temps que l’aprnentatge en línia d’una llengua es posi de moda.  

I fins aquí les meves vivències com a aprenent de llengües. Però, no us penseu que això acaba aquí ni molt menys! Ara tot just començo a agafar el timó i a prendre rumb mar endins cap a on em portin les onades. 

Moltes gràcies per acompanyar-me en aquest viatge lingüístic!

19/06/2012

L'aprenentatge en línia

El viatge del meu aprenentatge finalitza amb aquesta entrada, dividia en dues parts també, com l’anterior. En aquesta, però, us parlaré de l’aprenentatge en línia.

Primerament, he de mencionar EVA (Entorn Virtual d’Aprenentatge) que engloba Moodle. Aquest sistema el vaig començar a fer servir a l’institut a l’assignatura de Grec. La professora ens hi posava, ocasionalment, exercicis mecànics per tal d’aprofundir els nostres coneixements. L’ús de Moodle va ser total quan vaig començar la universitat, ja que allà l’utilitzem amb totes les assignatures i és clau en l’organització de les classes. Per una banda, crec que és molt positiu perquè ens apropa a les noves tecnologies i ajuda a tenir a l’abast tota la informació donada pel professor. Per altra banda, ens ha fet dependre completament d’ell. Encara recordo algun dia que hi ha hagut problemes en el Campus Global de la Universitat i aquest fet ha provocat una crisi general d’estudiants d’aquesta facultat.

A continuació, m’agradaria fer referència al meu fracàs a l’hora d’aprendre un idioma en línia. Després de Liverpool, vaig voler continuar aprenent italià i em vaig apuntar a busuu on em van oferir un curs gratuït a Internet. Per entrar-hi, em vaig haver de fer un compte que digués les llengües que parlava i les llengües que volia aprendre. Aquest curs proporcionava recursos de diferents nivells així com un xat per poder practicar l’idioma que tu vols al mateix temps que coneixes persones d’altres cultures. Al principi m’hi vaig posar amb moltes ganes però mica en mica ho vaig anar abandonant. Potser, ara quan acabi el curs m’hi tornaré a enganxar, digueu-me tradicional, però jo prefereixo els cursos presencials. També crec que si m’haguessin fet pagar m’ho hagués agafat més seriosament, tot i que sembli contradictori, m’hi vaig inscriure, precisament, perquè era gratuït.

Un altre exemple que us puc donar és quan em vaig inscriure el programa ESN (International Exchange). Aquest programa el vaig descobrir gràcies a Facebook. És com una mena de voluntariat lingüístic i es tracta d’oferir-te com a mentor per aquells alumnes estrangers que vénen a estudiar a la universitat. Un cop assignats un o dos alumnes, ens vam intercanviar correus i ens vam donar el Facebook perquè ens era més fàcil comunicar-nos directament des d’allà. El pas següent ja va ser quedar cara a cara, però la nostra relació estava dividida entre Facebook i les quedades. Per a mi, ha estat una experiència més que satisfactòria, m’omple moltíssim el fet de conèixer altres persones d’altres cultures i a més a més, poder practicar les meves llengües estrangeres. 

Així que aquí us passo l’enllaç del programa: http://www.esnalaupf.org/upf/

17/06/2012

Avaluació (segona part) 

Continuant amb l’avaluació, les proves amb les quals passo més nervis són les d’avaluació criterial, basades en el MCER, ja que sempre m’hi he jugat molt. A més, amb aquestes la resposta és simple o aproves o suspens i no hi ha volta de full. Així doncs, per dur-les a terme es fa un examen de competència que segueix uns determinats criteris per tots els assistents. En aquestes proves passes de ser una persona a ser un simple número. M’hi vaig trobar per primer cop amb els exàmens de PET i FIRST, on em van donar un adhesiu amb el meu número així com un full on havíem de marcar les respostes en llapis per tal que el lector informàtic ho pogués llegir.  Em va impactar també la gran sala amb les taules perfectament arrenglerades. Un altre examen de competència que també em va portar força maldecaps va ser l’examen de conduir i crec que és un clar exemple de com no reflecteix les habilitats de l’aprenent. Per exemple, en el meu cas, ja fa tres anys que tinc el carnet però no considero que sàpiga conduir. En aquests tipus d’examen no només s’avaluen les destreses sinó que també s’ha de saber fer i el que és més essencial és no deixar de practicar, que és el que m’ha passat amb el fet de conduir. Un altre tipus de proves d’avaluació criterial són les proves d’adscripció que serveixen per saber el nivell de llengua de l’aprenent segons el MCER i segons aquest, l’estudiant anirà a un grup o a un altre. Per exemple, vaig experimentar una prova d’aquest tipus quan vaig entrar a la Universitat. El que no sabia és que aquesta prova també servís com a criteri per a segon curs assignant-se la plaça d’Erasmus.

En general, crec que les avaluacions que he rebut han estat justes i m’han influenciat bastant a l’hora de decidir el meu camí. Amb això vull dir que en les assignatures de llengües és on treia més bones notes i, com a conseqüència, eren les que m’agradaven més i les que m’han conduit fins on sóc ara. Suposo, però, que això és com un peix que es mossega la cua, perquè si t’agrada més també t’hi esforces més. Què va ser primer l’ou o la gallina? Si voleu saber la resposta, cliqueu el link.

17/06/2012

Avaluació 

Aquesta entrada la dividiré en dues parts. En aquesta primera, explicaré els diferents enfocaments avaluatius que he rebut i els instruments d'avaluació utilitzats i en la segona part, parlaré de les proves d'avaluació. 

Quan sentim la paraula avaluació o  exàmens sembla que es pari el món. Són de les úniques que fan callar els alumnes. L’objectiu de l’avaluació es comprovar que els alumnes hagin assolit el nivell adequat al seu curs. Hi ha diferents tipus d’avaluació: sumativa, formativa, continuada, final, quantitativa, qualitativa, etc. Al llarg del meu aprenentatge, la que ha dominat és la sumativa, quantitativa i normativa, és a dir, se m’han valorat els coneixements a partir d’uns criteris donats pel professor. Aprofito, per fer una mica de crítica, ja que aquest tipus d’avaluació no m’acaba d’agradar. El que és important en aquesta no és només el procés d’aprenentatge sinó els resultats obtinguts a l’examen. Des de petits, doncs, ja quedem catalogats d’“empollón” en el cas de treure bones notes, o bé, “liante” en el cas de suspendre. A més, incita a la competitivitat perquè els alumnes només es fixen en el número encerclat i es comparen amb els altres companys de classe per veure en quina posició es troben, en comptes de mirar amb atenció les seves pròpies respostes. 

A primària, vaig experimentar l’avaluació ipsativa, qualitativa i formativa, és a dir, els professors ens tornaven els exercicis corregits, amb comentaris, perquè veiéssim no només en què havíem fallat sinó també quina n’era la solució i no ens posaven una nota final, sinó PA (progressa adequadament). D’aquesta manera es feia èmfasi en el desenvolupament cognitiu dels alumnes. En canvi, a secundària, l’avaluació ja va passar a ser completament normativa, quantitativa i sumativa. Vam deixar estar el PA, per excel·lent, notable, aprovat. Treballàvem trimestralment, així que cada tres mesos fèiem els exàmens. El tipus d’aquests depenia de l’assignatura però bàsicament eren tots de respostes obertes. Al principi em pensava que eren molt més fàcils els tipus tests però després dels resultats ja vaig veure que no, ja que els tipus tests la resposta és clara, o l’encertes o la falles, en canvi, els de resposta oberta, encara que no la sàpigues ben bé, si t’ho has estudiat una mica almenys pots escriure alguna cosa sobre el tema i rascar alguns puntets. Recordo que a l’ESO, les tutories amb el professor eren voluntàries i, per tant, ens ho agafàvem com a una hora lliure i un cop al mes fèiem una posada en comú, excepte si havia passat alguna cosa greu, com ara “partes col·lectius” (és que jo tenia una classe que feia por). Crec, però, que podríem haver tret molt més suc de les tutories, tot i que en aquell moment no n’érem conscients.

Quant a la universitat, de les paraules vaig passar directament als números (tot i que, ja els havia vist a l’institut), és a dir, d’excel·lent, notable, a 9, 8, 7... aquest canvi, en comparació amb l’altre no va ser gaire significatiu, ja que no deixa d’avaluar d’acord amb la normativa. Va ser a la universitat on vaig veure altres tipus d’avaluació: autoavaluació i l’avaluació continuada. L’autoavaluació l’hem experimentat sobretot aquest any en dues assignatures Mètodes Empírics i Llengua, Comunitat i Ideologia. Al final de la sessió, ens feien avaluar les nostres intervencions a la classe a partir d’un qüestionari. Crec que aquesta manera d’avaluar va bé per desenvolupar l’esperit autocrític i pot ajudar a orientar el professor, però la decisió sempre l’acaba prenent el docent. Pel que fa a l’avaluació continuada, es basa en el dia a dia i, per això, penso que és molt més profitosa que fer un examen final, perquè durant tot el curs vas treballant i vas aprenent de mica en mica, en canvi, de l’altra manera, idealment també s’hauria de treballar tot el curs, però la realitat és que s’empolla el dia abans i es vomita tot a l’examen.  

7/06/2012

Amb què aprenem les llengües? (segona part)

Continuo amb els recursos, com ja vaig dir a l’entrada anterior, en aquesta parlaré dels recursos de lectura i dels d’expressió escrita. Pel que fa als primers, recordo que des de ben petita ja em feien llegir en veu alta, sobretot en català, cosa que a mi no m’agradava gens perquè tenia molta vergonya. Encara conservo un llibre que era exclusivament de lectura, on es relataven tot de contes populars. Tot i que no m’agradava llegir-los, m’encantava que me’ls expliquessin, em quedava ben embadalida. En castellà, en canvi, ja de més gran ens feien fer més exercicis de comprensió lectora on havíem de comprendre la idea general del text per després respondre detalladament un seguit de preguntes. Aquest tipus d’exercici el fèiem força sovint i crec que ens anava molt bé, tenint en compte que al meu poble no hi havia gaire influència del castellà i d’aquesta manera no en perdíem tant el contacte.

Quant a les llengües estrangeres, en anglès, sí que he fet activitats més “originals” gràcies a/a causa dels exàmens oficials, com he explicat en l’entrada anterior. Així doncs, tant he hagut d’ordenar paràgrafs com realitzar clozes. El fet d’omplir espais amb una paraula ja donada encara ho trobava entretingut, però ordenar paràgrafs no ho suportava, em feia uns embolics impressionants! 

Qui no ha escrit mai un diari personal? Jo ho vaig començar a fer quan me’n van regalar un per a la primera comunió. Al principi escrivia amb molta fal·lera, pràcticament cada dia, allò que m’havia passat. M’anava molt bé per posar en ordre els pensaments, idees, fets, però quan se’m va acabar el diari ja ho vaig deixar estar perquè el tenia força abandonat. Tot i això, crec que no només és una molt bona pràctica d’expressió escrita, sinó que també em va servir per veure les coses des d’una altra perspectiva.

Per acabar, m’agradaria comentar que aquest any m’he inscrit a un taller d’escriptura narrativa. Les classes són una barreja de teoria i pràctica. El professor ens explica alguns conceptes utilitzant la pissarra o bé, donant-nos les idees principals per escrit i després ens posa uns exercicis per realitzar-los tranquil·lament a casa, per a la classe següent poder-los comentar entre tots. L’únic problema que he tingut és que els escrits ens els feia llegir voluntàriament a classe i, a causa de la vergonya que tenia quan era petita que encara conservo no m’ha marxat del tot, no he pogut aprofitar el taller tot el que hauria volgut. Tot i això, crec que ha estat una molt bona experiència que m’ha permès endinsar-me al món dels escriptors.

Aquí teniu una citació del nostre professor:

Edson Lechuga: “La literatura es indagar en todos los sentimientos que nos constituyen y nos da la oportunidad de vivir con nuestros fantasmas.” 

7/06/2012

Amb què aprenem les llengües?


Per tal que hi hagi un bon aprenentatge, és necessari utilitzar els recursos adequats per als alumnes. És per això que en les dues pròximes entrades mencionaré aquells que he fet servir més freqüentment a les classes així com també els més rellevants per a mi. En aquesta primera, parlaré dels recursos de comprensió i expressió oral i en la següent, dels de lectura i dels d’expressió escrita.   

Començant, doncs, pels recursos de comprensió oral, cal dir que només n’he utilitzat en llengües estrangeres, ja que representa que les llengües primeres les aprenem al carrer. Els dos recursos més típics són els àudios de cassets i les cançons. Per una banda, amb els primers podíem fer diferents tipus d’exercicis com ara marcar amb una creu la resposta correcta, respondre si les afirmacions eren verdaderes o falses, escriure la resposta o bé, relacionar dibuixos amb la paraula que els descriu. Ara bé, els exercicis amb els quals he patit més són els de la preparació del First Certificate in English, a part que em costava força entendre allò que es deia, tenia massa pressió a sobre, però tot això es va solucionar quan vaig anar a Liverpool. El fet d’anar allà, com ja he mencionat en alguna entrada anterior, em va anar molt bé per practicar sobretot la comprensió oral. Per altra banda, les cançons també han estat una constant. L’exercici que he practicat més amb aquest recurs ha estat, sens dubte, el d’omplir buits. Diria que l’he fet en gairebé totes les llengües estrangeres que he estudiat: anglès, francès, italià i alemany. Tanmateix, en alemany vam desistir de fer-lo perquè no enteníem absolutament res (recordeu que només vaig fer un curs de quinze dies!) i aleshores, el professor ens va posar un vídeo sobre la paraula que li agradava més: käsebrot (sí, exacte! Sobre l’entrepà de formatge!) perquè riguéssim una estoneta. Si el mireu, suposo que em confirmareu que el nostre professor estava com un llum! Fins i tot, a final de curs ens va fer un käsebrot diplom!

A continuació, us parlaré dels recursos d’expressió oral, tot i que poca cosa us en puc dir perquè, per mala sort, no hi he tingut gaire experiència. En relació amb les llengües estrangeres, destacaria algunes activitats en anglès, en francès i en italià. Quant a l’anglès i al francès, les activitats d’expressió oral les he fet bàsicament a les acadèmies. Una que acostumàvem a fer en anglès era amb fitxes de dòmino. La professora ens donava una targeta amb unes instruccions i llavors, els alumnes havíem de fer el que deia la targeta, per exemple, descriure l’objecte que teníem representat. Pel que fa al francès, recordo sobretot que el primer dia ens van fer descriure dibuixos, d’aquesta manera el professor ja podia veure quin nivell teníem, més o menys. Després, per trencar amb la tensió acadèmica, ens va proposar aquell típic joc dels paperets al cap, on hi tens escrit un famós i l’has d’endevinar fent preguntes tancades (de sí o no). Nosaltres, però, hi vam jugar de manera diferent, ja que no vam utilitzar paperets, sinó que un es pensava un famós i els altres l’havíem d’endevinar. Aquest joc està bé fer-lo poca estona perquè sinó es pot fer una mica pesat. Per últim, quan vaig anar a estudiar a Liverpool, la professora d’italià em va introduir als jocs de rol, o si més no, a allò que ella anomenava “role play”. El que feia és repartir-nos uns papers a cada un. Per exemple, ens feia representar estudiants de diferents països i l’objectiu era conèixer nous estudiants, és a dir, la resta de la classe. Malgrat que això no és un joc de rol, crec que la professora va assolir el seu objectiu: fer una classe dinàmica, on els alumnes s’ho passessin bé, aprenguessin i es coneguessin entre ells.    

       

28/05/2012

El meu programa o currículum

Els currículums de llengua són programes que descriuen bàsicament els continguts lingüístics que es tractaran a cada unitat. Aquests poden variar segons molts factors, com ara el tipus d’aprenents, la tradició de cada comunitat, la llengua que s’estudia, etc.

Com he fet en les entrades anteriors, primer de tot explicaré els programes de català i castellà seguidament els d’anglès i francès.

Només fent un cop d’ull als llibres de text de les diferents llengües ja s’hi poden veure les diferències que hi ha entre elles. En el cas del català i el castellà, no és d’estranyar que el currículum es basi en la gramàtica tradicional, ja que fins no fa gaire es creia que una persona dominava la llengua si se sabia totes les regles gramaticals. Així doncs, el fil conductor d’aquestes classes era la gramàtica, tot i que també treballàvem altres aspectes. Per exemple, el llibre de text de castellà de segon d’ESO tenia un apartat de literatura on vam veure els diferents gèneres literaris com ara la novel·la, el conte, la poesia lírica. A més, tenia un apartat titulat Habla y escribe on se’ns ensenyava la diversitat de tipologies textuals.

Pel que fa al llibre de text d’anglès, aquest podríem dir que està més enfocat en els centres d’interès, ja que el primer apartat de cada unitat és de vocabulari relacionat amb algun camp semàntic concret. És normal que l’ensenyament de les llengües estrangeres posi molt d’èmfasi en el vocabulari, ja que aquest no és après de manera natural a diferència de les llengües maternes i les primeres llengües. M’agradaria destacar alguns camps semàntics que vam veure en el llibre de text de quart d’ESO: els parcs d’atraccions, les supersticions, el crim... no els trobeu una mica estranys? És que ara que m’hi fixo, jo sí que els he trobat força “curiosos”, no sé quina mena de missatge ens volien donar...  Reprenent el fil dels currículums de llengua, per últim, m’agradaria mencionar el de francès a l’institut. Aquest, doncs, tenia més aviat funcions comunicatives. Amb això vull dir que, per exemple, la primera unitat girava entorn a aprendre a presentar-se un mateix, després a descriure situacions quotidianes i tot seguit a demanar l’hora, és una llàstima, però, que no se li donava una funció comunicativa, que és precisament la que té la llengua, sinó teòrica.

El que no he experimentat mai, tot i que m’agradaria, és un curs organitzat a partir d’una tasca comunicativa, sí bé he fet alguna representació teatral no només a l’escola sinó també a la universitat. De fet, a la universitat no va ser ben bé teatral, sinó que a partir de grups de cinc o sis persones vam haver d’inventar-nos un petit guió per després reproduir-lo en forma de pel·lícula. Però aquesta activitat no va durar tot el curs sinó que era l’última tasca de l’assignatura d’anglès. Han estat ben poques les activitats on hem pogut mostrar la nostra capacitat creativa, cosa que no hauria de ser així, perquè aquesta ens ajuda a construir allò que som.      

26/05/2012

Les meves classes: anglès i francès

Com ja vaig dir en l'entrada anterior, seguiré parlant de l'estructura de les meves classes de llengua, en aquest cas, d’anglès i de francès.

Pel que fa a l'anglès, les classes tant a l’Institut com a l’acadèmia eren força semblants. Per una banda, a l'Institut seguíem un llibre i cada unitat englobava diferents objectius. Per exemple, l'objectiu general de la primera unitat era aprendre a expressar els hàbits i costums i a contrastar aquests amb esdeveniments puntuals. És per això que l'objectiu específic era aprendre l'ús del present simple i del present continuous. I com ho portàvem a la pràctica? Realitzant exercicis molt mecànics que ens feien distingir entre aquests dos temps verbals. Per altra banda, les classes a l’acadèmia eren molt més dinàmiques, cal dir, però, que oscil·làvem entre set i vuit alumnes i això permetia més interacció tant entre alumnes com entre alumne-professor. En aquest cas, però, el professor també seguia un llibre de text amb uns objectius determinats, la diferència amb les classes de l’Institut rau en el fet que a l’acadèmia practicàvem molt més tant la comprensió com l’expressió oral. Un altre tret distintiu, no menyspreable, és que els companys de l’acadèmia estaven molt més motivats i crec que això també ajudava que avancéssim més en l’aprenentatge en comparació a l’Institut.

Amb relació al francès, m’agradaria diferenciar clarament les classes de l’Institut de les classes a l’acadèmia. Per una banda, quan vaig començar a estudiar aquesta llengua a l’Institut, vaig tenir una professora que no sé ben bé quina mena de programa feia servir (si és que en seguia algun), ja que ens passàvem la major part del temps dibuixant i pintant, en altres paraules, no fent gaire res. Tot i això, intentàvem seguir un llibre que contenia uns objectius bàsics que els vam anar treballant al llarg del curs. Tot va fer un gir quan ens van canviar la professora, aquesta era l’antítesi de l’altra, ja que les seves classes estaven programades detingudament per objectius. Una mica semblants a les d’anglès, explicades anteriorment. Personalment, crec que no vam tenir sort amb les professores de francès perquè els extrems no són bons. Ara bé, la veritable sort va arribar quan vaig començar estudiar francès a l’acadèmia. Allà les classes sí que eren molt diferents de les que havia experimentat fins ara. És veritat que seguíem un llibre de text, però estaven estructurades amb el triangle. Ens saltàvem el primer pas, on es presenta un context real, i passàvem directament amb un escalfament on la professora ens feia preguntes sobre temes que volia treballar. Per exemple, si l’objectiu de la classe era practicar els temps passats, vistos ja en una classe anterior, ens demanava que expliquéssim què havíem fet el dia anterior. A continuació, escoltàvem un diàleg on s’utilitzaven aquests temps verbals i després nosaltres havíem de repetir les mateixes frases amb el company (pràctiques mecàniques). Tot seguit, ens feia treballar per parelles i ens deia un tema on havíem d’emprar aquestes estructures, però les havíem d’adequar al context (pràctiques controlades). Finalment, com que érem quatre o cinc, ens deixava parlar lliurement sobre coses del passat (pràctiques obertes). Aquestes classes sí que les vaig trobar útils, al mateix temps que entretingudes.      

No m’agradaria deixar aquest post sense haver mencionat abans les classes impartides a Liverpool. Totes tenien una organització per objectius, però eren ben diferents de les vistes fins ara. Tenien un enfocament molt més comunicatiu, que d’això ja n’he parlat en entrades anteriors, ja que ens feien escoltar i parlar molt, en anglès ens feien parlar més, per exemple, el professor organitzava debats en petits comitès i en francès més aviat escoltar, ja que cada setmana ens feien anar a una sala on ens havíem de posar els cascos i des d’allà escoltàvem l’àudio. Seguidament, contestàvem a unes preguntes sobre aquest. Em va anar d’allò més bé practicar l’oral perquè és amb el que coixejava més.  

Us deixo amb un escriptor que m’encanta!

Paulo Coelho: "Hay en el mundo un lenguaje que todos comprenden: es el lenguaje del entusiasmo, de las cosas hechas con amor y con voluntad, en busca de aquello que se desea o en lo que se cree. "

20/05/2012

Les meves classes: català i castellà

En aquesta entrada explicaré a grosso modo quina estructura tenien les meves classes de català i de castellà i en l’entrada següent, l’estructura de les classes de les meves llengües estrangeres: francès i anglès.

La veritat és que l’estructura de les classes era ben simple: seguir el llibre de text. Els llibres de text que utilitzàvem amb totes dues llengües, català i castellà, seguien, parcialment, la taxonomia de Benjamin Bloom. Aquesta taxonomia consta de sis nivells: reconeixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació. Només mirant els enunciats dels exercicis ja es poden veure alguns verbs associats a cada nivell. Per exemple, verbs com ara identificar, subratllar i senyalar pertànyen al primer nivell (reconeixement). Al segon nivell (comprendre), hi trobaríem verbs com ara associar, comparar, relacionar, agrupar, etc. Abans he dit “parcialment” perquè no seguíem el peu de la lletra aquesta taxonomia, sinó que algun pas no el treballàvem tant i a vegades, també repassàvem i anàvem enrere. A més, els dos últims pasos no els vam treballar gaire, per no dir gens, almenys a l’Institut. A batxillerat, i sobretot la modalitat que vaig triar, l’humanístic, sí que ja vam començar a valorar i a criticar més els textos. 

El que està clar és que les classes on ens ensenyaven les regles de normativa eren deductives, és a dir, primer vèiem la norma i després l’aplicàvem, com podeu veure en aquesta fotografia. Cal dir que aquest mètode era força avorrit, però a mi tampoc em desagradava perquè tampoc n’havíem vist cap altre. Així doncs, crec que l’anàlisi gramatical inductiu pot ser bastant més dinàmic, tot i que la gramàtica en sí no sigui, precisament, divertida.

No va ser fins a la universitat quan vaig experimentar les classes basades en estudis de casos. A primer curs vam treballar en l’aprenentatge basat en problemes. Vam veure la relació entre les llengües i la societat així com també les llengües i l’educació. En aquestes classes treballàvem amb grups de quatre o cinc persones i el professor/a ens plantejava un hipotètic cas real. Aleshores, el que havíem de fer és buscar informació i documentar-nos bé per tal de trobar possibles solucions al problema. Per una banda, aquest tipus de metodologia em va agradar molt perquè era tot molt pràctic i nosaltres érem els protagonistes de la classe. A més, crec que també ens va anar molt bé per aprendre a treballar en grup, ja que era imprescindible una bona cooperació i comunicació. Per altra banda, el “problema” que hi ha quan estàs amb un grup és que treballes amb diferents caràcters i s’ha de mirar de trobar un equilibri per tal que funcioni. S’ha de saber separar el que és personal, del que és professional, tot i que va molt relacionat. El que passa moltes vegades és que uns es carreguen la feina dels altres, que no és el meu cas, però per això és tan important la comunicació així com la paciència! Una altra dificultat és coordinar els horaris de tots els membres del grup i trobar un moment per quedar tots junts, però ara amb les noves tecnologies, això és més fàcil.

En resum, les classes fins a l’Institut han estat més aviat individualistes, per sort o no, això va canviar quan vaig arribar a la universitat. El que no ha canviat gaire és que encara em passo força hores escoltant el professor i prenent apunts! I em pregunto i això quan canviarà? 

13/05/2012

Les meves metodologies

A partir de quins mètodes d’aprenentatge he estudiat les llengües?  Al llarg de la meva vida n’he vist de tots colors.

Començant pel més tradicional, és a dir, gramàtica-traducció, aquest el vaig experimentar sobretot a les classes de grec. Primer de tot, la professora ens ensenyava les regles gramaticals del grec clàssic i després les havíem d’aplicar a una traducció del grec al català. Aquestes classes eren insuportables per la majoria de la classe (cal dir que només érem sis fent el batxillerat humanístic), menys per a mi. Era l’única que li agradava estudiar grec clàssic. Potser pensareu que sóc una mica estranya, però és que sempre m’ha fascinat veure com funciona una llengua, com forma les paraules i els significats que atorga al seu lèxic, tot i que sigui fent traduccions!

Un mètode amb el qual m’hagués agradat aprendre una llengua és amb el mètode directe, ja que es basa en la llengua oral: conversa, discussió i lectura. A més, s’aprèn fent coses i no només rebent informació. Tot i això, unes metodologies que sí que vaig experimentar i que em van agradar bastant són, per una banda, les basades en un enfocament oral i situacional i, per altra banda, en un enfocament comunicatiu. Aprofito per fer un breu aclariment en la diferència entre mètode i enfocament. Per mètode s’entén un programa, un pla de treball que contingui uns objectius, uns continguts i aquest pot rebre diferents enfocaments, és a dir, diferents prespectives que suportin teories sobre l’ensenyament, la societat, etc. Dit això, continuo amb els enfocaments que vaig rebre tan en anglès com en francès. L’oral i situacional està basat en la sintaxi i en els diàlegs models. Recordo que un any a primària, a l’assignatura d’anglès, com a cosa excepcional, ens van fer anar a tallers on hi havia una sala amb cascs i micròfons perquè puguéssim gravar en uns cassets (dels d’abans que encara conservo!) uns diàlegs així com també unes cançons. Ens havíem de posar en grups de quatre o cinc i mentre un parlava els altres l’escoltàvem i després havíem de dir-li què és allò que havia fet bé i allò que calia que millorés. Va ser una activitat força engrescadora per a tots, vam aprendre els uns dels altres, però trobo que hauríem d’haver treballat més diàlegs naturals i no pas aquells tan superflus.

L’altre enfocament que vaig rebre va ser el comunicatiu, estudiant francès a l’acadèmia. La Florence, la professora, ens va deixar ben clar quin era el seu objectiu: que ens comuniquéssim en francès. No donava importància a la pronúncia sinó que ens féssim entendre. Gairebé sempre treballàvem per parelles o grups i havíem de comentar textos. Trobo que em va anar molt bé aquest tipus d’enfocament per començar a familiaritzar-me amb la llengua i la cultura franceses.

Els mètodes que no he experimentat són els humanistes, com ara Comunity Language Learning (CLL), Silent Way, suggestopeadia que es basen en les necessitats dels aprenents. Crec que el que tenen de bo aquests mètodes és que motiven els aprenents i deixen que experimentin dos dels aspectes que considero més importants en l’aprenentatge.

I això és tot per avui, però no patiu que tornaré a escriure ben aviat!   

5/05/2012

Com aprenem les llengües?


TEORIES PSICOLÒGIQUES

És hora de parlar de quines són les teories psicològiques que influeixen en el meu aprenentatge, com vaig dir a l’entrada anterior. Crec que les he tastat gairebé totes, dic gairebé perquè de la humanista no en tinc ni rastre. Amb els meus professors els era ben igual si nosaltres, els alumnes, teníem ganes de fer aquella lliçó o aquella activitat, s’havia de fer i punt. En les meves classes de llengües, les teories que més he experimentat han estat la cognitiva i la conductista. Per una banda, la cognitiva és aquella que es basa en els processos interns que construeixen l’aprenentatge de l’alumne/a. A l’escola ja vam començar a fer exercicis 
de comprensió lectora i, de fet, no n’he deixat de fer. Penso que és molt important entendre el que llegim, perquè sinó, de què et serveix? Com ja he esmentat en alguna de les entrades anteriors, llegint es poden aprendre moltes coses. Això mateix ens ho havien repetit molt a l’escola, ja que vam estar inscrits a la Cucafera i al Reporter DOC per tal de fomentar la lectura d’una manera més amena. Tornant a les teories, en les assignatures d’anglès i francès, no només fèiem comprensió lectora, sinó també comprensió oral i per treballar-la, en la majoria dels exercicis es tractava de marcar amb una creu si els enunciats eren verdaders o falsos segons l’enregistrament. Per altra banda, la teoria conductista també va marcar el meu aprenentatge. Aquesta, com el seu nom indica, es basa en la conducta, en formar hàbits. Per exemple, a llengua catalana, la professora ens feia dictats i les faltes d’ortografia que cometíem les havíem de copiar al quadern unes quantes vegades. En general, als exàmens havíem de memoritzar la informació tal i com ho deia al llibre i després vomitar-la i, evidentment, al dia següent ja no se’n recordava ningú del què havia posat a l’examen. És per això que a 4t d’ESO vaig tenir alguns problemes amb l’assignatura de Ciències socials, ja que el professor no volia que li vomitéssim el que deia al llibre, sinó que preferia que li expliquéssim la lliçó amb les nostres pròpies paraules. Evidentment, no era l’única que li va costar l’assignatura, ja que la majoria havíem après a memoritzar i no a raonar. Ara que ho escric, m’adono de la gravetat de la situació i dono les gràcies a aquell professor que ens va fer suar, i al mateix temps aprendre de veritat. La teoria sociocultural no la vaig pràcticament experimentar fins a la universitat, on la majoria de treballs eren en grup. Crec que és una molt bona metodologia, ja que no estem sols i és necessari saber interactuar amb la gent que t’envolta perquè entre tots construïm el món.  

30/04/2012

Com aprenem les llengües?

Hi ha moltes maneres d'aprendre una llengua. En aquesta entrada us parlaré de les teories lingüístiques que van incidir amb el meu aprenentatge i en el pròxim post us parlaré de les psicològiques.

TEORIES LINGÜÍSTIQUES

 

Tot buscant els llibres de text que vaig utilitzar al llarg del meu aprenentatge tant a l'escola com a l'institut, vaig fer memòria sobre les classes, els professors i em vaig adonar que, en general, les teories lingüístiques que predominaven eren la gramàtica tradicional i l'estructuralisme, basada en la normativa de la llengua i les repeticions. De fet, no m'estranya perquè ja sabia que havia tingut professors molt conservadors, per sort, no tots. A primària, però, tant en català com en castellà tractàvem la comprensió escrita i oral i expressió escrita i oral alternades amb el Treball sistemàtic (nom que duu l'apartat del llibre de català de cicle mitjà) de vocabulari, d'ortografia i de gramàtica que s'anava repetint a cada capítol, apassionant oi? Per mi ho era força, perquè des de petita que he tingut debilitat per les llengües, i sinó pregunteu-li a la meva mare! Resulta que era molt dolenta i no podia dormir ni deixava dormir, així que a altes hores de la matinada ja veus a la meva mare ajudant-me a recordar tots els noms dels membres de la meva famíla per tal que els escrivís. Cal dir, també, que ella és mestra i sempre ha tingut més habilitat per les llengües que per les ciències, no sé fins a quin punt la vocació pot ser hereditària però la meva germana també va pel mateix camí.

A l'institut va ser on vam treballar més amb la teoria d'estructuralisme, ja que vam començar a analitzar oracions, tant en català com en castellà, en forma d'arbre. Aquí en teniu una mostra:

Pel que fa a la teoria lingüística de les llengües estrangeres, diria que la predominant era l'estructuralisme, ja que ens basàvem molt en els diàlegs. La primera secció de cada unitat, tant en anglès com en francès, era un diàleg i recordo que ens el feien repetir no només per practicar la pronúncia sinó també per aprendre les estructures. Així doncs, nosaltres no treballàvem amb competències sinó amb contigunts. Cal dir que practicàvem la comprensió oral i escrita, però perquè seguíem el peu de la lletra el llibre de text. Hi havia, però, trets de la teoria gramàtica tradicional, ja que no puc deixar de mencionar les grans llistes de vocabulari de cada unitat que ens feien copiar a la llibreta. A més, en anglès també hi havíem de copiar les regles gramaticals i havíem de traduir un munt de frases per tal de posar-les a la pràctica. No entenc com em podien agradar les llengües perquè les classes eren avorridíssimes, suposo que va ser fruit d'una mena de barreja entre masoquisme i interès per aquestes.

Segons aquest aprenentatge he vist que he ben adquirit les regles gramaticals i que les sé aplicar. Gràcies a les estades a l'estranger, també vaig poder desenvolupar la capacitat comunicativa, però altres companys meus no van tenir aquesta sort. Tot i això, no penso que sigui només cosa de l'ensenyament el fet d'aprendre una llengua, sinó que la principal font és la motivació. Així que ja sabeu, poseu moltes ganes i segur que sortirà bé!

 26/04/2012

PRODUCCIONS DE LA LLENGUA ORAL

Guardo encara el primer recull de cançons de la guarderia. Cantàvem cançons tradicionals com La castanyera, El rabadà, El tió, El dijous llarder, Sol solet, El gegant del pi, etc. La veritat és que les cançons m’han acompanyat al llarg del meu aprenentatge i no només amb la meva llengua materna, sinó també amb les estrangeres. El típic exercici que fèiem quan ja era més gran és el d’omplir buits. No em podia oblidar d’ensenyar-vos una cançó de Nadal, ja que cada any per aquesta època en treballàvem una de diferent. Aquí us puc mostrar una cançó en anglès i una altra en francès:

                  

Tenia també, un altre llibre de lectures de l’editorial Edebé, on vam tenir la possibilitat d’aprendre una mica de cultura, ja que ens explicava històries i costums sobre les festes que celebrem a Catalunya en cada estació de l’any. Escoltàvem i cantàvem cançons, apreníem dites tradicionals, etc. Era com una mena d’ampliació del què havíem fet a la guarderia.

A l’ESO va ser on van començar les meves estades a l’estranger. La primera que vaig fer amb l’Institut va ser a Suècia, ja que vam poder gaudir del programa Comenius. Abans de marxar vam fer un minicurs de suec on vam aprendre les paraules bàsiques, tot i que el nostre objectiu era aprendre anglès. Després d’aquesta experiència tan fascinant, sempre que podia, m’apuntava a viatjar i a conèixer noves cultures, maneres de fer, tradicions, perspectives, etc. A més, crec que quan realment aprens una llengua és quan vas al país d’origen. A l’esquerra teniu un exercici molt útil que vaig fer durant el curs.

L’any següent els professors d’anglès van organitzar un viatge a Dublin. Per mi va ser com anar de final de curs perquè em feia molta il·lusió visitar aquesta ciutat, era un lloc nou i ens hi vam estar cinc dies, que jo trobava que eren força, allotjats a casa d’unes famílies. Per “mala sort”, la meva mare fictícia treballava tot el dia a una fàbrica de xocolata i només ens podíem veure al vespre. Així que passava el dia amb la seva filla que era una mica antipàtica i no em deia gaire res. Tot i això, teníem activitats organitzades amb els companys i estàvem amb contacte constant amb l’anglès.

  

I ja que escric sobre les meves estades a l’estranger, em veig obligada a mencionar la de Liverpool, citada a la primera entrada del bloc. A segon de carrera vaig anar d’Erasmus allà i no cal dir que l’estada va ser més que satisfactòria. Un fet que em va xocar des d’un primer moment és l’anglès estrany que parlaven alguns taxistes. El principi vaig pensar que eren manies meves i ho vaig comentar amb les companyes que venien amb mi i totes vam coincidir. Al cap d’un temps d’estar allà, un professor de la universitat ens va explicar que la gent de Liverpool rep el nom de scousers i això hi involucra la llengua també. Resulta que l’scouse va sorgir a Merseyside, lloc costaner de Liverpool on tenien contacte diferents llengües com ara l’escocesa i la irlandesa. A més, hi tenien lloc força migracions. Així doncs, es va crear una mena de barreja de llengües i d’accents i en va sortir l’scouse. No podia marxar de la ciutat sense visitar el museu dels Beatles i va ser allà on vaig trobar aquest petit diccionari de scouse-anglès estàndard.     

Una altra manera d’aprendre una llengua és llegint. Durant el cicle superior em vaig enganxar molt a una col·lecció de llibres que s’anomenava La penya dels tigres. Eren mininovel·les de misteri i aventures. Anava de tres detectius de l’edat que tenia llavors i m’hi sentia reflectida perquè, en aquell temps, volia ser detectiu. Sempre he estat una persona molt curiosa, amb ganes de descobrir coses noves.

 A l’acadèmia on estudio la llengua francesa, la professora ens va fer comprar un recull de contes clàssics francesos i alguns els llegíem a classe. Tot i que puguin semblar molt infantils, pel nivell que teníem, ara fa tres anys, era el llibre adequat. A més a més, no deixa de ser cultura i hi havia alguns contes que no els coneixíem. Era una manera diferent d’aprendre la llengua en comparació a les classes habituals. Aquest va ser el primer llibre de francès que vaig llegir. I amb això acabo la documentació de les meves llengües!

24/04/2012

PRODUCCIONS DE LA LLENGUA ESCRITA

Em va fer moltíssima gràcia trobar un poema de la meva estimada festa La Patum, com no podria ser altra cosa, evidentment. Si és que de ben petita ja portava la sang patumaire a les venes! Les faltes que hi veureu també són força divertides, la veritat és que seria tan còmode escriure tal i com parlem, però és clar, és necessari arribar a un consens per poder-nos entendre. La Patum és, doncs, una festa típica de Berga que al 2005 va esdevenir Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat segons UNESCO. Se celebra la setmana de Corpus perquè els seus orígens són religiosos però al llarg del temps se li han anat incorporant celebracions paganes. Al poema cito algunes comparses com ara els Gegants, les Guites (dracs) i els Plens (dimonis). 

També he trobat contes que ens feien escriure i pintar en anglès. Ens ensenyaven les famoses històries del Rudolph i la típica de Nadal del Charles Dickens. Crec que aprendre a través dels contes tradicionals és una molt bona opció, sobretot de cara als nens, ja que és una manera dinàmica i entretinguda d’aplicar la llengua.   

Per acabar amb les produccions, us volia mostrar un quadern que ens van fer fer, quan jo anava a quart de primària, per explicar-nos la interculturalitat. A la meva escola, hi havia bastants immigrants i una manera d’acollir-los era a través de la setmana de la solidaritat. Durant aquesta setmana, teníem xerrades i ens ensenyaven diferents costums de diferents cultures i a partir d’aquí treballàvem amb totes les assignatures. A la de llengua castellana vam escriure un conte popular de l’Índia com us mostro a la imatge de la dreta. 

24/04/2012

Amb què aprenem?
Aquesta segona entrada la dividiré en tres apartats. Primer de tot, us mostraré alguns  llibres de text i els exercicis que els acompanyaven. Seguidament, veureu produccions escrites per a mi, com ara poemes i contes. Per últim, us ensenyaré les produccions orals, per exemple, les cançons, llengües que vaig intentar parlar un cop a l'estranger, llibres que ens feien llegir, etc.   

DOCUMENTS PEDAGÒGICS

Després de molt buscar entre els armaris, he pogut recuperar alguns dels documents pedagògics que vaig fer servir per aprendre les meves llengües. M’ha semblat curiós el fet de trobar unes fitxes de pre-escriptura, on ens feien repassar unes línies rectes, diagonals o bé, corbes, perquè, a primer cop d’ull no veia la relació entre línies i lletres, però és que les lletres no deixen de ser línies! (perdoneu per les meves obvietats!).

A continuació, he pogut comprovar com posava a la pràctica aquestes línies i formava paraules amb lletres de pal com ara el meu nom, el temps que feia i alguns noms dels meus companys de classe en el llibre d’educació infantil de l’editorial Edebé, vaja, el que seria el meu primer llibre d’escriptura. En aquest llibre no només escrivíem, sinó que encerclàvem lletres, paraules i fins i tot, formàvem paraules a partir de retalls de diari.

 

Com sabeu, seguida de la lletra de pal fem la lletra lligada. Jo feia servir uns quaderns que es deien Lector que ajudaven a llegir, escriure i comprendre. Les activitats que fèiem, doncs, eren llegir petits textos i respondre preguntes amb lletra lligada, per exemple. D’aquesta manera practicàvem les tres competències. Aquests quaderns els vaig utilitzar fins els set anys, ja que hi havia diferents nivells fins arribar al cicle superior. El que recordo també de llavors és la mà de llibretetes que havia arribat a fer servir. N’hi havia de diferents colors i eren ben marcades amb petits quadrats per tal que adquiríssim l’hàbit d’escriure en línia recta. Les fèiem servir en gairebé totes les assignatures. Quan vam arribar a cicle superior ja ens van dir que hauríem d’utilitzar les de mida més gran. En aquesta imatges ja es veuen els meus grans dots per la llengua, concretament, la catalana. 

                          

Pel que fa a les llengües estrangeres, encara conservo el primer llibre que vam utilitzar a l’escola, es deia Boomerang. Sé que hi havia moltes cançons i que ens les feien aprendre per després poder-les cantar  individualment o tots junts. Recordo que no tenia gens de ganes que coincidís el meu aniversari amb una classe d’anglès perquè sabia que em tocaria cantar una cançó. D’aquest llibre, ens agradava molt la historieta còmica que explicava sobre uns extraterrestres. Els dibuixos eren divertits, amb molts colors i a més a més, ens feia molt riure la veu dels extraterrestres. A la portada es veuen els protagonistes de la història que eren els que coneixien els extraterrestres. Quan vaig començar a aprendre anglès ja feia lletra lligada i, com la majoria que comença a aprendre un idioma, vaig començar amb els colors. A la dreta teniu la prova!

Aquest llibre tenia continuació, és a dir, les altres edicions seguien els mateixos patrons però les històries eren diferents i el nivell era més difícil, i les vam utilitzar fins a cicle superior. Crec que era un llibre força entenedor, amb molts dibuixos i amb bastants jocs, cosa que d’alguna manera feia que et fixessis més amb allò que aprenies.