17/06/2012

Avaluació 

Aquesta entrada la dividiré en dues parts. En aquesta primera, explicaré els diferents enfocaments avaluatius que he rebut i els instruments d'avaluació utilitzats i en la segona part, parlaré de les proves d'avaluació. 

Quan sentim la paraula avaluació o  exàmens sembla que es pari el món. Són de les úniques que fan callar els alumnes. L’objectiu de l’avaluació es comprovar que els alumnes hagin assolit el nivell adequat al seu curs. Hi ha diferents tipus d’avaluació: sumativa, formativa, continuada, final, quantitativa, qualitativa, etc. Al llarg del meu aprenentatge, la que ha dominat és la sumativa, quantitativa i normativa, és a dir, se m’han valorat els coneixements a partir d’uns criteris donats pel professor. Aprofito, per fer una mica de crítica, ja que aquest tipus d’avaluació no m’acaba d’agradar. El que és important en aquesta no és només el procés d’aprenentatge sinó els resultats obtinguts a l’examen. Des de petits, doncs, ja quedem catalogats d’“empollón” en el cas de treure bones notes, o bé, “liante” en el cas de suspendre. A més, incita a la competitivitat perquè els alumnes només es fixen en el número encerclat i es comparen amb els altres companys de classe per veure en quina posició es troben, en comptes de mirar amb atenció les seves pròpies respostes. 

A primària, vaig experimentar l’avaluació ipsativa, qualitativa i formativa, és a dir, els professors ens tornaven els exercicis corregits, amb comentaris, perquè veiéssim no només en què havíem fallat sinó també quina n’era la solució i no ens posaven una nota final, sinó PA (progressa adequadament). D’aquesta manera es feia èmfasi en el desenvolupament cognitiu dels alumnes. En canvi, a secundària, l’avaluació ja va passar a ser completament normativa, quantitativa i sumativa. Vam deixar estar el PA, per excel·lent, notable, aprovat. Treballàvem trimestralment, així que cada tres mesos fèiem els exàmens. El tipus d’aquests depenia de l’assignatura però bàsicament eren tots de respostes obertes. Al principi em pensava que eren molt més fàcils els tipus tests però després dels resultats ja vaig veure que no, ja que els tipus tests la resposta és clara, o l’encertes o la falles, en canvi, els de resposta oberta, encara que no la sàpigues ben bé, si t’ho has estudiat una mica almenys pots escriure alguna cosa sobre el tema i rascar alguns puntets. Recordo que a l’ESO, les tutories amb el professor eren voluntàries i, per tant, ens ho agafàvem com a una hora lliure i un cop al mes fèiem una posada en comú, excepte si havia passat alguna cosa greu, com ara “partes col·lectius” (és que jo tenia una classe que feia por). Crec, però, que podríem haver tret molt més suc de les tutories, tot i que en aquell moment no n’érem conscients.

Quant a la universitat, de les paraules vaig passar directament als números (tot i que, ja els havia vist a l’institut), és a dir, d’excel·lent, notable, a 9, 8, 7... aquest canvi, en comparació amb l’altre no va ser gaire significatiu, ja que no deixa d’avaluar d’acord amb la normativa. Va ser a la universitat on vaig veure altres tipus d’avaluació: autoavaluació i l’avaluació continuada. L’autoavaluació l’hem experimentat sobretot aquest any en dues assignatures Mètodes Empírics i Llengua, Comunitat i Ideologia. Al final de la sessió, ens feien avaluar les nostres intervencions a la classe a partir d’un qüestionari. Crec que aquesta manera d’avaluar va bé per desenvolupar l’esperit autocrític i pot ajudar a orientar el professor, però la decisió sempre l’acaba prenent el docent. Pel que fa a l’avaluació continuada, es basa en el dia a dia i, per això, penso que és molt més profitosa que fer un examen final, perquè durant tot el curs vas treballant i vas aprenent de mica en mica, en canvi, de l’altra manera, idealment també s’hauria de treballar tot el curs, però la realitat és que s’empolla el dia abans i es vomita tot a l’examen.