20/05/2012

Les meves classes: català i castellà

En aquesta entrada explicaré a grosso modo quina estructura tenien les meves classes de català i de castellà i en l’entrada següent, l’estructura de les classes de les meves llengües estrangeres: francès i anglès.

La veritat és que l’estructura de les classes era ben simple: seguir el llibre de text. Els llibres de text que utilitzàvem amb totes dues llengües, català i castellà, seguien, parcialment, la taxonomia de Benjamin Bloom. Aquesta taxonomia consta de sis nivells: reconeixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació. Només mirant els enunciats dels exercicis ja es poden veure alguns verbs associats a cada nivell. Per exemple, verbs com ara identificar, subratllar i senyalar pertànyen al primer nivell (reconeixement). Al segon nivell (comprendre), hi trobaríem verbs com ara associar, comparar, relacionar, agrupar, etc. Abans he dit “parcialment” perquè no seguíem el peu de la lletra aquesta taxonomia, sinó que algun pas no el treballàvem tant i a vegades, també repassàvem i anàvem enrere. A més, els dos últims pasos no els vam treballar gaire, per no dir gens, almenys a l’Institut. A batxillerat, i sobretot la modalitat que vaig triar, l’humanístic, sí que ja vam començar a valorar i a criticar més els textos. 

El que està clar és que les classes on ens ensenyaven les regles de normativa eren deductives, és a dir, primer vèiem la norma i després l’aplicàvem, com podeu veure en aquesta fotografia. Cal dir que aquest mètode era força avorrit, però a mi tampoc em desagradava perquè tampoc n’havíem vist cap altre. Així doncs, crec que l’anàlisi gramatical inductiu pot ser bastant més dinàmic, tot i que la gramàtica en sí no sigui, precisament, divertida.

No va ser fins a la universitat quan vaig experimentar les classes basades en estudis de casos. A primer curs vam treballar en l’aprenentatge basat en problemes. Vam veure la relació entre les llengües i la societat així com també les llengües i l’educació. En aquestes classes treballàvem amb grups de quatre o cinc persones i el professor/a ens plantejava un hipotètic cas real. Aleshores, el que havíem de fer és buscar informació i documentar-nos bé per tal de trobar possibles solucions al problema. Per una banda, aquest tipus de metodologia em va agradar molt perquè era tot molt pràctic i nosaltres érem els protagonistes de la classe. A més, crec que també ens va anar molt bé per aprendre a treballar en grup, ja que era imprescindible una bona cooperació i comunicació. Per altra banda, el “problema” que hi ha quan estàs amb un grup és que treballes amb diferents caràcters i s’ha de mirar de trobar un equilibri per tal que funcioni. S’ha de saber separar el que és personal, del que és professional, tot i que va molt relacionat. El que passa moltes vegades és que uns es carreguen la feina dels altres, que no és el meu cas, però per això és tan important la comunicació així com la paciència! Una altra dificultat és coordinar els horaris de tots els membres del grup i trobar un moment per quedar tots junts, però ara amb les noves tecnologies, això és més fàcil.

En resum, les classes fins a l’Institut han estat més aviat individualistes, per sort o no, això va canviar quan vaig arribar a la universitat. El que no ha canviat gaire és que encara em passo força hores escoltant el professor i prenent apunts! I em pregunto i això quan canviarà?